El Didgeridoo a Occident

Segons Ed Drury (www.laoutback.net): "la informació que tenim a Occident sobre el didgeridoo ens ha anat arribant en forma d'onades: el descubriment, els estudis antropològics, l'apropiació per part de músics contemporanis, la venta d'instruments i finalment, forums i pàgines web a internet." L'acceptació per part dels yolngu d'aquest procés de globalització del seu instrument ancestral és un dels temes més controvertits. En part també, perquè s'ha arribat a difondre informació que segons les seves creences, ningú més que ells pot saber, tal com expressa un membre de la Corporació aborigen Bawinanga en un email dirigit a una pàgina web occidental (www.mills,edu/LIFE/CCM/DIDJERIDU)

El coneixement del didgeridoo a occident comença amb una decripció que en fa l'explorador T.B Wilson, l'any 1835. (http://groups.msn.com/CANALDIDGE) Després va arribar l'onada dels antropòlegs, la qual es va convertir en la primera separació entre l'instrument i els seus origens. Aquest periode va començar a principis del s.XX i continua fins avui. Els estudiosos ja van observar que la pràctica original del didgeridoo es reduïa als territoris del Nord. L'expansió cap a la resta del país, doncs, és molt recent. Des de les primeres investigacions, l'atenció dels antropòlegs es focalitzava en l'instrument més que no pas en el seu context cultural, de manera que ja des de llavors s'ha anat forjant la imatge occidental del didgeridoo com a instrument d'expressió personal, desarrelant-lo de la pràctica tribal (www.laoutback.net)
En tercer lloc, cap els anys '60, van aparèixer diversos músics occidentals que van començar a fer referència al didgeridoo a les lletres de les seves cançons. Entre ells cal esmentar Rolf Harris, presentador i humorista australià que interpretava el didgeridoo i el donava a conèixer a programes infantils de televisió i de ràdio tant a Austràlia com a la Gran Bretanya. (www.tribales.com). A les darreres dècades del segle XX, l'us d'antics instruments pertanyents a cultures indígenes es va comercialitzar adoptant noms com: "New age", " World Fusion", "World Music"... A partir d'aquí comença ja el fenomen dels didgeplayers al carrer, començant per Australia i Gran Bretanya. Finalment, el didgeridoo ha traspassat els gèneres musicals arribant a la música trance, celta, clàssica, heavy... Es tracta ja de la quarta onada, la de l'expansió del didgeridoo a través de les ventes de discs i d'instruments. Finalment, a partir dels anys '90, té lloc la difusió d'informació o desinformació, a través d'internet. Exportadors de didgeridoo, artesans, antropolegs, estudiants i músics han obert, i segueixen obrint pàgines informatives i forums de debat. Els mateixos aborigens han obert diverses pàgines per establir contactes arreu del món i defendre la integritat de la seva cultura, intentant donar-la a conèixer directament. (www.laoutback.net).