Procedència:
Només 2 dels 15 didgers entrevistats són extrangers: en Tom, d'Alemanya i que porta pocs mesos vivint a Esplugues, i en Zed, britànic que ja porta més d'un any. Dels altres 13 restants, 10 resideixen a Barcelona ciutat i tres a la provincia: Sabadell, Sant Cugat i Argentona.
Gènere:
De les 15 persones entrevistades, només dos són dones (el 13% dins la mostra). També vàrem assistir a una jam session on hi van compareixer entre 15 i 20 didgers. És significatiu que, entre ells, només hi hagués una dona. A més, va tocar molt poca estona i quan hi havia poca gent. Ens va explicar que realment no li agrada tocar-lo en públic perquè creu que és un instrument molt individual i també perquè les dones són més reservades que els homes i tendeixen o prefereixen recrear-se en privat. Al local hi van compareixer vàries noies més, però no van tocar. Tot això ens porta a deduïr que la majoria de didgers de Barcelona són homes.
Una de les preguntes que hem fet als didgers, tant dones com homes, és precisament aquesta: "Creus que hi ha més dones o més homes que toquin el didgeridoo? Per què?" (Annex1). Tots responen que hi ha més homes que dones, però discrepen en el moment de trobar les raons. Una de les argumentacions més comuns és que, sense voler, s'ha transmès la costum aborigen que prohibeix a les dones tocar l'instrument. Aquest és un dels mites més divulgats sobre les tradicions dels aborigens. Tot i això, existeix certa controvèrsia entre les fonts, ja que sembla ser que aquesta prohibició no s'aplica de la mateixa manera a tots els grups ni en totes les circumstàncies.
També és freqüent que pensin que es deu a prejudicis socials de gènere. Com ens diu la Nina, potser hi ha noies que pensen que no podran fer sonar mai l'instrument a causa de la constitució física. En Víctor creu que la dona actual encara està poc segura de sí mateixa. L'home és més llançat i està menys condicionat per tabus. Altres ens han comentat que pot ser que les dones vegin el didgeridoo com un símbol fallic. De totes maneres, gran part dels homes entrevistats creuen que les dones toquen el didgeridoo diferent i molts cops, millor. En Xavi ho atribueix al tipus de crits i pronunciacions que elles fan, més suaus i acompassats.
Pel que fa als didgers que hem contactat de la resta dEspanya, el percentatge surt aproximat: 12'5%: només 1 noia de les 8 persones entrevistades. Els arguments no difereixen massa dels d'aquí. L'Oliver, però fa una apreciació interessant al respecte ja que diu que no només el didgeridoo, sino que sembla que quasi sempre son homes els que toquen instruments.
L'edat i el temps que porten tocant-lo:
La franja d'edat dels 15 didgers entrevistats va dels 17 anys fins els 34. D'aquests, els que porten més temps tocant-lo a Barcelona són en Víctor i en Jose, ambdos de 34 anys i que porten justament 5 anys amb el didgeridoo. En Zed porta 8 anys tocant-lo, però només en porta un vivint a Barcelona.
La gran majoria va aprendre després de l'any 2.000, gairebé el 75 %. Alguns ho atribueixen a les olimpíades d'Austràlia (Sydney 2.000). Altres l'engloben dins el fenomen de la recent mirada cap als "instruments ètnics". Uns pocs prefereixen pensar que no hi ha cap motiu general, sino que algunes persones s'han sentit atretes per didgeridoo i han decidit aprendre'l.
Només en Víctor i en Jose van començar a tocar-lo sense haver-lo vist abans al carrer. En Víctor, a casa d'una amiga que el tenia com a objecte de decoració, i en Jose a una botiga. El fet que ells dos siguin els més "antics" dins el grup de persones que hem entrevistat, corrobora que realment s'hagi extès pel carrer dençà de l'any 2.000.
Si ho comparem amb els didgers d'altres zones d'Espanya, la franja d'edat és similar: dels 21 als 33. L'Hernan, de Palma de Mallorca, el toca fa 4 anys i els altres, tots després del 2.000. A països com el Regne Unit és molt més fàcil trobar didgers amb fins a 15 anys d'experiència. Dels entrevistats tenim dos, en Zed i en Rob que porten 8 i 10 anys, respectivament, tocant el didgeridoo. En canvi l'Stan i l'Adam només porten des del desembre del 2002.
On el van veure per primer cop:
La majoria el van veure per primer cop a Barcelona a partir de l'any 2.000. En Salva el va veure fa ja uns 7 o 8 anys a un reportatge de la televisió catalana on hi sortia un noi de Girona. Quan el periodista li va preguntar si pensava que era l'únic didgeplayer de Catalunya, el noi va contestar afirmativament.
Altres llocs on alguns didgers l'han vist per primer cop, són a Amsterdam, Glastombury (Gran Bretanya) i Eïbissa. En Zed recorda que el primer cop que el va veure va ser als anys '80 a un Show emès per la televisió anglesa. Aquesta és una mostra de la distància entre els coneixements que la població anglesa té del didgeridoo i els de l'espanyola. Aquest tema es tractarà a l'apartat de 2.9.
A què es dediquen i a què es dedicaven abans de tocar el didgeridoo?
Quatre d'ells estan estudiant (biologia, informàtica, enginyeria i 2n de batxillerat). Dels altres, tres estudiaven quan van conèixer el didgeridoo (art, arquitectura tècnica i biologia) però ara treballen. La Nina, que ara és artista, és l'única dels tres que viu fins a cert punt del didgeridoo, no tocant-lo, sino fabricant-ne. A part d'ella, en Jose i en Tom es dediquen a l'art plàstic (pintura i escultura). En Raï també pintava abans de conèixer el didgeridoo, però ho va deixar per endinsar-se de ple a la música. Juntament amb ell, en Carlos, en Zed i en Víctor s'hi dediquen plenament o el consideren la seva ocupació primordial. Per tant, el percentatge de didgers, dins el conjunt entrevistat, que es dediquen únicament al didgeridoo, és del 25 % (4 de 15).
En Víctor ens ha explicat que no ho veu com una professió ben be: "no m'agrada enquadrar-me dins una professió ja que em dedico a una cosa de la que sobretot trec l'energia per respirar, per viure". Molts dels didgeplayers, especialment els que s'hi dediquen de ple, creuen que el didgeridoo ha marcat un abans i un després. La mateixa "respiració circular" necessària per tocar-lo, soposa un trencament d'esquemes: ¡existeix una manera de respirar, de viure, totalment diferent de la que hem après des del primer moment! Aquest tema però, el tractarem amb més profunditat a l'apartat 2.8.
En Carlos en canvi, és més semblant al prototipus de didgeplayer que ens plantejàvem a les hipòtesis. Es dedica a fer espectacles amb el didgeridoo, la guitarra i els jocs malabars, i porta una vida d'okupa. A la resta d'Espanya no hem trobat cap persona que es dediqui exclusivament al didgeridoo. Excepte, sembla que a les altres ciutats espanyoles el fenomen no s'ha extes tant.
Els gustos musicals dels didgeplayers:
La varietat en aquest punt és molt gran, des de la música clàssica fins el punk i el hardcore. Tot i això sí es dónen certes coincidències no pas casuals. En primer lloc, molts coincideixen en condemnar la música comercial (pop, sobretot) o el techno massa frenètic (com el bakalao). Les mal anomenades músiques ètniques agraden a tots, sobretot es clar, els discs que contenen didgeridoo. La música ambient i el funky també són punts de confluència. Jamiroquai és citat per diversos entrevistats com a motivador de la música de didge, ja que aplica l'instrument de manera creativa a la música moderna. Les tendències són si fa o na fa les mateixes als didgers espanyols.
Se senten part d'un collectiu social concret?
La resposta general és un "No" rotund, com és d'esperar. Algunes respostes originals són: "em sento part del Collectiu Social"; "no em sento part de cap collectiu vinculat amb el fet de tocar el didgeridoo perquè aquest és un instrument molt individual". Tot i això sí hi ha hagut alguna resposta intermitja. És a dir, d'aquells que senten que existeix alguna cosa en comú entre tots els didgers, sense necessitat d'encasillar-se dins un grup tancat. Aquestes persones utilitzen calificatius com: "alternatiu", "diferent", "oberts al món". Potser la més expansiva és aquesta: "Sento que formo part d'un collectiu de persones pacífiques, amants de la Natura i de la Vida, la Música i les Bones Vibracions". O una altra: "Només sóc un petit aborígen urbà que bufa per un tub de fusta i que vol que el món s'equilibri d'alguna manera. Si tots toquéssim el didge, no tindríem temps de fer la guerra".
