Com és un didgeridoo?

La majoria didgeplayers en ténen més d'un. Cada un amb diferents mides (que determinen el to) i materials: eucaliptus, pita, cànyam, teca, bambú, pvc (plàstic)... Molts han estat confeccionats per ells mateixos (que els fabriquen per vendre'ls) excepte els d'eucaliptus, que són considerats els originals. Els valors que se li atribueixen són de denominació d'origen: sona millor perquè és l'autèntic. Si ha estat manufacturat per un aborigen i foradat per les termites, millor que millor. Tot i això, els més entesos (els que es dediquen al didgeridoo) coneixen la manipulació comercial que existeix al rerefons. De fet, se senten indignats, perquè la majoria de didgeridoos són venuts per balanda, que s'aprofiten de la popularitat que ha adquirit l'instrument. Alguns fins i tot atribueixen la ràpida difusió de l'instrument a les estructures que controlen l'economia: els comerciants han extès la pràctica del seu producte per obtenir majors beneficis. Les pàgines web dels comerciants es recolzen en l'eslogan d'autenticitat, com per exemple: "Todos nuestros didgeridoos tienen la garantía de ser genuinos, elaborados por aborígenes australianos y agujereados po termitas" (www.didjshop.com ). De fet, creuen que aquest és un dels temes que deu ferir més als aborígens: els blancs es tornen a enriquir a base de la seva cultura.
A occident, el didgeridoo s'ha vist clarament transformat. Dins l'ampli ventall de mides i materials han aparegut els slidedidges. Alguns creuen que és una bona manera de diversificar el so. D'altres en canvi, no els agrada per aspectes tant tècnics com ideològics. En primer lloc, perquè cada mida implica una pressió diferent, i el canvi resulta brusc o incòmode per tocar. En segon lloc, perquè existeix certa reticència a modificar l'instrument. En Rai per exemple, creu que els occidentals ens compliquem massa l'existència, que cal ser senzills com els aborigens.