La creació musical
Tots els didgers de Barcelona són conscients de no tocar segons l'estil aborigen, sino un estil après a occident i com a tal, condicionat per uns altres patrons, una altra història i un altre rerefons cultural. Malgrat això, en general, ténen interès per aprendre la manera de tocar dels aborigens. Només tres es desdiuen d'aprendre mai l'estil original de l'instrument. Creuen que no és necessari, ja que l'instrument s'ha transformat i amotllat en tots els sentits.
Uns altres tres ténen projecte de viatjar-hi en els pròxims mesos i entrar en contacte amb mestres aborigens. Els tres es dediquen únicament al didgeridoo i creuen que el seu és el procés que molts didgeplayers segueixen: primer aprenen i consoliden "l'estil personal" i després necessiten beure de les fonts originals per trobar l'essència de l'instrument. Ara bé, l'opinió general és que mai podran tocar plenament l'estil aborigen precisament perquè no són aborigens.
Dels tres didgeplayers que hem contactat a Anglaterra n'hi ha un que ja porta tres anys tocant segons la manera aborigen pel què fa a les tècniques. No toca però, els mateixos ritmes perquè no és aborigen. Els altres, ténen molt d'interès en aprendre'l algun dia.
L'estil personal
Hi ha molta diversitat ja que tots els didgeplayers solen improvitzar cada vegada que toquen, raó per la qual és molt difícil concretar el que fan. De fet, aquesta és una de les característiques preferides de l'instrument: no es fa sevir partitura, és totalment improvitzat. A vegades sí que recorren a esquemes predissenyats, però només per practicar i sempre per afegir-hi nous sons, ritmes, etc.
Cadascun toca el seu "estil personal", caracteritzat sobretot pel tipus de ritmes, pel to que utilitza i pel tipus de vocalitzacions i sons que emet. Alguns prefereixen ritmes ràpids i percussius, per la qual cosa utilitzen instruments més aguts. D'altres en canvi, prefereixen la sonoritat greu que sol anar més lenta i produeix un ambient de relaxació al voltant. A vegades, produeixen ritmes propis d'un estil de música diferent com en Tom, per exemple, qui intenta reproduïr el ritme de blues. En Víctor, prefereix "ritmes hipnòtics", semblant a la idea dels mantras hindus, ja que són mecanismes que reglamenten la respiració. També en Víctor associa els diferents tons del ddgeridoo a chacras diferents: el do, és el so de la Terra; el re agut, en canvi, és frenètic i vital.
Molts cops acompanyen el so del didgeridoo amb altres instruments, la major part de percussió, com els "ous de sorra", pals, tambors diversos...Un element freqüent és produïr cants harmònics alhora que es toca el didgeridoo. Els didgers que ho fan, diuen sentir certa preferència pel tipus de so resultant.
Inclusió del didgerido a altres estils musicals.
Tots els didgers pensen que aquesta alternativa és obvia, ja que és aplicar el didgeridoo a la manera occidental d'entendre la música. Molts d'ells han tocat dins els estils més diversos: flamenc, pop-rock, heavy, funk, músiques del món, techno-trance-ambient, jazz, rap... A més, com ja es veurà a l'aparat "finalitats i usos del didgeridoo", no creuen que sigui adient tocar amb les mateixes finalitats que els aborigens. Seria com arrancar-lis quelcom que és seu i que a més és sagrat per a ells.
Molts coincideixen en haver conegut altres instruments a partir del didgeridoo. Els més freqüents són: l'arpa de boca, cants harmònics, berimbao, darbuka, djembé... Els dos primers, enllacen amb el didgeridoo perquè són rítmics i harmònics alhora. Els tres darrers, perquè són vistos com a instruments ètnics, de la mateixa manera que el didgeridoo. Hi ha tres didgeplayers que creuen que va ser més aviat el djembé el que els va conduïr al didgeridoo.
Uns altres tres ténen projecte de viatjar-hi en els pròxims mesos i entrar en contacte amb mestres aborigens. Els tres es dediquen únicament al didgeridoo i creuen que el seu és el procés que molts didgeplayers segueixen: primer aprenen i consoliden "l'estil personal" i després necessiten beure de les fonts originals per trobar l'essència de l'instrument. Ara bé, l'opinió general és que mai podran tocar plenament l'estil aborigen precisament perquè no són aborigens.
Dels tres didgeplayers que hem contactat a Anglaterra n'hi ha un que ja porta tres anys tocant segons la manera aborigen pel què fa a les tècniques. No toca però, els mateixos ritmes perquè no és aborigen. Els altres, ténen molt d'interès en aprendre'l algun dia.
L'estil personal
Hi ha molta diversitat ja que tots els didgeplayers solen improvitzar cada vegada que toquen, raó per la qual és molt difícil concretar el que fan. De fet, aquesta és una de les característiques preferides de l'instrument: no es fa sevir partitura, és totalment improvitzat. A vegades sí que recorren a esquemes predissenyats, però només per practicar i sempre per afegir-hi nous sons, ritmes, etc.
Cadascun toca el seu "estil personal", caracteritzat sobretot pel tipus de ritmes, pel to que utilitza i pel tipus de vocalitzacions i sons que emet. Alguns prefereixen ritmes ràpids i percussius, per la qual cosa utilitzen instruments més aguts. D'altres en canvi, prefereixen la sonoritat greu que sol anar més lenta i produeix un ambient de relaxació al voltant. A vegades, produeixen ritmes propis d'un estil de música diferent com en Tom, per exemple, qui intenta reproduïr el ritme de blues. En Víctor, prefereix "ritmes hipnòtics", semblant a la idea dels mantras hindus, ja que són mecanismes que reglamenten la respiració. També en Víctor associa els diferents tons del ddgeridoo a chacras diferents: el do, és el so de la Terra; el re agut, en canvi, és frenètic i vital.
Molts cops acompanyen el so del didgeridoo amb altres instruments, la major part de percussió, com els "ous de sorra", pals, tambors diversos...Un element freqüent és produïr cants harmònics alhora que es toca el didgeridoo. Els didgers que ho fan, diuen sentir certa preferència pel tipus de so resultant.
Inclusió del didgerido a altres estils musicals.
Tots els didgers pensen que aquesta alternativa és obvia, ja que és aplicar el didgeridoo a la manera occidental d'entendre la música. Molts d'ells han tocat dins els estils més diversos: flamenc, pop-rock, heavy, funk, músiques del món, techno-trance-ambient, jazz, rap... A més, com ja es veurà a l'aparat "finalitats i usos del didgeridoo", no creuen que sigui adient tocar amb les mateixes finalitats que els aborigens. Seria com arrancar-lis quelcom que és seu i que a més és sagrat per a ells.
Molts coincideixen en haver conegut altres instruments a partir del didgeridoo. Els més freqüents són: l'arpa de boca, cants harmònics, berimbao, darbuka, djembé... Els dos primers, enllacen amb el didgeridoo perquè són rítmics i harmònics alhora. Els tres darrers, perquè són vistos com a instruments ètnics, de la mateixa manera que el didgeridoo. Hi ha tres didgeplayers que creuen que va ser més aviat el djembé el que els va conduïr al didgeridoo.
0 comentarios